La fórmula de conèixer i descobrir

Ja fa tres setmanes que sóc aquí. No crec que sigui capaç de resumir aquests dies que porto a l’Índia.  Durant aquests dies podia llevar-me maleint despertar-me en aquesta habitació-búnquer i al cap de dues hores tenir més ganes que mai de menjar-me l’Índia i absorbir cada segon que passa. 

Tot el que em passa pel cap es contradiu. A vegades,  per culpa dels horaris, veig la residència del campus com una mena de presó,  però a la vegada sento que és una oportunitat única de conèixer l’índia des de dins,  d’aprendre com és la vida d’algú que estudia el mateix que jo a sis mil quilòmetres de casa, de descobrir què passa per un altre cap de vint-i-un anys tan lluny de casa. Alhora, però, tinc unes ganes infinites de recórrer cada racó de l’Índia, cada ciutat, cada poble, cada temple, cada riu, de parlar amb mil persones diferents i de guardar-ne totes les mirades.

Torna a ser el debat etern entre les dues maneres de viatjar: quedar-se i conèixer o voltar i descobrir.  Si sóc aquí, en aquesta habitació escrivint aquestes línies, és perquè no en tenia prou amb agafar un avió d’anada i tornada i penjar-me una motxilla a l’esquena.  Necessitava un motiu, una excusa, per intentar dibuixar una quotidianitat alternativa per fugir de la rutina, no per descansar-ne.  Però jo vull conèixer i descobrir. Sempre he sentit la necessitat d’esbrinar què hi ha darrera tota muntanya i això m’empeny,  em mou a fer camí i m’impedeix deixar  d’avançar contínuament per canviar l’horitzó.

Fruit de l’enginy, del desig de conèixer i el neguit de descobrir en surt una fórmula rocambolesca, una combinació estranya i atractiva. De cada setmana, de cada set dies, n’estaré tres estudiant les tres assignatures que em queden per acabar la carrera. Dilluns, dimarts i dimecres aniré a classe cada dia i intentaré sobreviure en una de les cinc megalòpolis més grans de La Terra. Dijous, divendres, dissabte, diumenge i algun dilluns, dimarts o dimecres despistats, exploraré amb petites expedicions diferents ciutats i paisatges de l’Índia.

De dilluns a dimecres faré assignatures de màster i de quart de biotecnologia, assistint a classes en anglès parlat fent gàrgares amb nois i noies de la meva edat vestits amb camisa blava i corbata. Menjaré cada dia al menjador del campus àpats de regiment i havent sopat faré el passeig de cada nit per anar a buscar un gelat.  A les tardes, m’aventuraré a esquivar piles d’escombraries, forats al terra i bicis, motos, cotxes i camions alertats excessivament per botzines sorolloses i estridents (Es van prendre al peu de la lletra allò de qui avisa no és traïdor) amb l’objectiu d’intentar agafar un autorickshaw per anar a buscar el metro i arribar algun racó nou de la ciutat, amb la il·lusió de poder-hi trobar alguna illa de tranquil·litat. Alguna nit, fins i tot, tastaré la incipient vida nocturna de Delhi i intentaré trobar-hi la festa que començo a enyorar.  Tot plegat deixant-me portar sovint per una bona colla d’indis amb ganes d’acollir-me, amb alguns dels quals sembla que comença a assentar-se els fonaments d’una bona amistat. 

De dijous a diumenge, partiré del camp base , carregaré la motxilla i em plantaré al vespre a l’andana disposat a rodar alguns centenars de quilòmetres durant la nit en un tren abarrotat per llevar-me de bon matí en un nou escenari i escriure la història d’una petita aventura de quatre dies en un paratge diferent cada setmana. Tot el nord de l’Índia a l’abast en tan sols una nit de tren.  Sona molt bé, molt.

Tot això amb la inestimable companyia del Jordi, que no coneixia fins que ens vam trobar aquí, amb la mateixa situació que jo i amb qui l’empatia i la complicitat ha teixit uns vincles en qüestió de dies que d’altra manera costarien mesos o anys d’establir.  Un gran company, un bon amic amb qui compartir aquest trosset de vida misteriós, imprevisible i, per davant de tot, irracional.

A punt per veure què ens depara l’Índia.