Ja fa dues setmanes, vam fer la nostra primera escapada. Espontània i improvisada, cap a Agra. Tot just feia poc més d’una setmana que havíem arribat a l’Índia, però necessitàvem una petita empenta que ens fes pujar l’autoestima veient com distava del poc que ens imaginàvem a les nostres ments la realitat que ens tocaria viure d’ara cap endavant.
A l’Índia, els trens, s’han de reservar amb deu dies d’antelació per tenir la garantia de trobar lloc. Just el vespre abans, evidentment, no quedava cap plaça. Així doncs, vam decidir anar el matí següent a l’estació d’autobusos i mirar de trobar el bus amb aire condicionat i seients còmodes del que ens havien parlat. Però davant del gran merder i el poc ordre que hi havia a l’estació i un home cridant Agra, Agra! davant d’un bus atrotinat amb poques pintes de tenir ni aire acondicionat ni seients còmodes vam decidir abandonar la nostra cerca i enfilar-nos a l’autobús. Després d’això, ens esperarien una mica més de cinc hores suant amb les finestres obertes plens a vessar per fer els dos-cents quilòmetres que separen Delhi d’Agra amb una parada per pixar i menjar alguna cosa (per cert, pixar, amb hindi es diu pixab i si ho dius en veu alta t’entenen!).
Un cop a Agra vam agafar una habitació per cinc-centes rúpies, molt més del que ara ja sabem a que podem aspirar, i vam sortir rumb al Taj Mahal. Com que era tard i tancaven aviat vam pujar dalt de tot de la terrassa d’un hotel-restaurant i vam fer una birra, mentre el sol es ponia i tenyia de rosa el Taj Mahal, per brindar per la primera escapada d’una sèrie que promet.
L’endemà ens vam llevar ben d’hora i vam entrar al Taj Mahal. Als guiris ens fan pagar 750 rúpies i als indis 10. Davant d’aquest atracament al nostre pressupost vam decidir aprofitar la poca alçada del Jordi i fer-nos passar per dos germans, un d’ells under fifteen, i entrar els dos amb una sola entrada. Tal i com ho sentiu, vam timar els indis abans que tinguessin temps a timar-nos a nosaltres, poca conya.
El Taj Mahal és molt bonic, impressionant, i com tot monument típic i tòpic tens la sensació que és més petit del que pensaves i sempre acabes fent-te la foto que deuen tenir milions de turistes més als seus àlbums de fotos o al seus ordinadors. En acabat, vam visitar el fort d’Agra i vam tornar a agafar les motxilles per passar de nou gairebé sis hores dins del bus més un parell de autorickshaws i metros per tornar a ser un altre cop a casa.
Sensació de victòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada