Solstici

Solstici. La nit s’allarga i el dia s’escurça. Sota la volta del cel canviant la terra en reflecteix la llum i la vida n’esdevé tan sols una imatge. Tot pren un altre rumb i els canvis s’acceleren. En despertar, la ressaca em recorda que he estat celebrant que he acabat la carrera i el sol que s’escola entre la persiana, més amunt, fort i cert que mai, mostra amb evidència que no ha estat un somni, que la senzillesa d’allò que era etern s’ha esmicolat i el vent del primer matí d’estiu n’ha escampat la pols mentre dormia.

En terra de ningú, com si fos al Bósfor, albirant Àsia a l’horitzó. Sento que deixo mitja vida condormida i bona part del que canvia a l’altra riba, l’altra meitat ve amb mi per no deixar-me sens vida.

Esperant la lluna plena.

La darrera era falsa i ja no en queden més al cel.

Quan torni a ser completa i perfecta l’observaré ja des de l’avió, il·luminant un breu moment tres turons, quatre pins i cinc quarteres; casa meva. L’aire entre els meus llavis s’escaparà dient adéu i la miraré als ulls sabent que a partir d’aquell moment esdevindrà l’únic mirall on cada vint-i-vuit dies veuré tot el que encara tinc i ja no tinc a Catalunya, a Europa. Però quan la mitja vida que deixo ja no es pugui reflectir en la lluna, l’altra meitat que ve amb mi i emmiralla el cel ja no podrà reflectir la lluna ni entretenir-se en aquest rocambolesc joc de miralls.

Haurà arribat el moment d’omplir-la de tot el que em brindi. Cada olor, cada color; cada paisatge, cada paraula; cada gest, cada mirada prendrà una intensitat i una força desmesurada que em faran viure i sentir cada instant fins a l’últim racó del cos. Retrobaré aquella sensació en què l’energia flueix fins a la punta dels dits del peu, del petit també, oferint tot el que cal per fer un salt, ben llarg, ben alt, ben gran.