dilluns, 7 de novembre del 2011

Barbes i turbants al Temple Daurat


Feia molt temps que volíem compartir alguna de les nostres escapades amb els tres màsters: el Deepak, l’Ajeet i el Vagish. Necessitàvem una escapada curta i propera que ens permetés anar i tornar amb tren en un cap de setmana i Amritsar era la candidata ideal.  Així doncs, fa un parell de setmanes vam reservar un cop més els nostres bitllets en sleeper class, aquest cop quatre, ara cap al Punjab.  El Vagish tenia un casament i no podia venir, i tal com ens han explicat que són els casaments indis, ben fet que va fer. 

Amritsar és una ciutat prou tranquil·la, comparada amb les altres que hem anat veient, però més enllà de gaudir del temple daurat hi ha poca cosa a fer. Bé, una sí, anar a veure el trist espectacle que monten paquistanesos i indis cada vespre a la frontera. Ells en tenien ganes i hi vam anar. Tot plegat força lamentable, soldats indis al costat indi i soldats paquistanesos al costat paquistanès fent crits i patades a l’aire com si fossin goril·les, a veure qui la té més grossa. Tot ben depriment, i més tenint en compte el que significa aquesta frontera. Una frontera traçada a ma alçada per un oficial britànic després de la segona guerra mundial per intentar partir allò indivisible, per mirar d’aconseguir deixar tots els hindús en una banda i els musulmans en una altra en una terra on les comunitats religioses estaven completament disseminades. Una frontera que va dividir pobles germans que compartien llengua i cultura i els va enfrontar en tres guerres sanguinàries que van causar més d’un milió de morts. Una frontera que encara porta cua i segueix matant,  que més al nord, al Caixmir, ni tan sols s’anomena frontera sinó línia de control. Doncs, a sobre de tot això, les escenes incomprensibles de cada vespre la frontera de Wagah i milers de persones a les grades cridant i xiulant-se quan parlen els de l’altra banda, com si fossin hooligans d’un partit de futbol, o en aquest cas, de críquet.  Milers de persones de la banda Índia, els paquistanesos s’hi esforçaven però eren quatre gats, prou feina tenen en anar esquivant les bombes que els integristes els hi serveixen a ració per setmana. Mentrestant, no podia deixar de pensar en els Balcans i les històries de la guerra que em van explicar a Sèrbia, en les fronteres de Bòsnia i Croàcia i en el paral·lelisme tan evident entre un cas i l’altre. 

Però a Amritsar hi havíem vingut a veure el Temple Daurat. El primer cop que hi vam entrar va ser aquella mateixa nit. La sensació de pau que t’envaeix en entrar i veure la construcció central banyada en or il·luminada, envoltada per les aigües del llac, de la bassa del nèctar sagrat,  és increïble. Veient el caos absolut que regna a fora i la quietud i tranquil·litat de dins dels temples, no sorprèn gens la devoció cap aquests llocs de culte i meditació dels indis. Les barbes i els turbants omplen el passeig emmarbrat que voreja el llac, fins i tot els més fidels (o els més freaks, ja ho veureu) s’hi banyen i, en general, cadascú desenvolupa el seu rol amb perfecta harmonia amb l’espai mentre l’esplendor i la majestuositat, però a la vegada austeritat i senzillesa, que transmet l’indret penetra a la pell i t’omple de pau, calma i repòs.


El Deepak




La frontera de Wagah i les grades del cantó paquistanès.


El costat indi.

El temple daurat, de nit.




Camí de la quarta.







El Deepak, el Jordi i l'Ajeet banyant-se.


L'Ajeet, el Jordi i jo.







diumenge, 6 de novembre del 2011

Vint-i-dos a l'Índia


El Diwali cau a cavall de Sant Joan i Nadal. Per això, els indis han decidit agafar una mica d’aquí i una mica d’allà i s’han muntat un festival on ho omplen tot de llums de colors que il·luminen les nits a pampallugues i fan esclatar petards i encenen fonts a cada cantonada. Vam tenir la sort de ser convidats i passar aquesta festa a casa el Vagish, un dels tres bons amics del campus, per poder viure de primera mà cada moment del gran dia i la gran nit. Durant el dia, abans del foc, el fum i els trons que omplen la nit, es regalen dolços mútuament, van al temple a fer ofrenes als déus, fan rituals per pregar per la prosperitat del seu negoci i, suposo que ja fora del programa tradicional, trien rajoles per al futur bany de la nova casa en construcció. El Diwali, al capdavall, és la festa de les llums, que s’encenen arreu per guiar Rama en el seu retorn a casa després d’haver vençut el dimoni Ravana durant el Dushera (gràcies a ell vam tenir uns dies més de festa per poder anar al Nepal vint dies enrere).

Vaig fer vint-i-dos anys camí de la reserva de tigres de Jim Corbett. Va ser un aniversari molt diferent. La nit de vigília, el Deepak va saltar pel balcó armat amb una porra feta amb paper de diari disposat a engegar-me el gec de garrotades que em pertocaven pels meus vint-i-dos i el Jordi s’hi va afegir de seguida. Aquí funciona així això.  L’endemà, vaig passar set hores del dia del meu aniversari encaixonat en un bus i  un cop arribats, Ramnagar, el poble des d’on surten els cotxes cap a la reserva, tampoc ens va poder oferir res més que una habitació i una English Wine & Beer Shop on poder comprar un parell de cerveses; bufada d’espelmes en petit comitè improvisada pel Jordi i brindis pels vint-i-dos, per la Índia i per aquesta gran aventura que estem compartint. L’endemà, els tigres van decidir que tampoc em felicitarien pels meus nous vint-i-dos i no van treure ni el nas però vam poder veure elefants, cérvols i milers de micos enfilant-se i despenjant-se amunt i avall entre els arbres. 

En reprendre la setmana i poder tornar reunir a tothom després del Diwali en família vam poder celebrar finalment com déu mana el meu aniversari.  Res de l’altre món, unes quantes cerveses, un dels millors pastissos de xocolata que he menjat mai i un somriure d’orella a orella davant del plaer de veure plasmat que, fins i tot a l’Índia, on la gent és tan i tan diferent, és possible teixir una relació tan i tan pròxima malgrat els punts en comú siguin comptats, entenent que sols els vincles més naturals, només aquells que fan de pont entre el més essencial de cadascú, són els que he pogut establir amb ells i els que han donat la senzillesa i la sinceritat a aquesta amistat.  La resplendor de les espelmes en els meus ulls humits revelava que malgrat tenir tan lluny aquells que més m’estimo i la nostàlgia que desperten aquestes situacions, un instant de felicitat em recorria el cos des de la planta dels peus fins al clatell. Un desig, olor de cera, crits, abraçades i un glop de cervesa.











dimarts, 1 de novembre del 2011

Camí de l'Annapurna


Als peus del sostre del món, les parets de l’Annapurna m'envolten i els gegants blancs s'alcen encerclant-me, quatre mil metres més des dels 4130 del camp base, que reposa en un balcó sobre la gelera. Els espetecs del glaç i la roca esmicolant-se i caient avall fan esfereir i deixen lloc de tant en tant, a un tro eixordador d’un bloc de gel que esclata o una cornisa de neu que es precipita pel barranc en forma d’allau. La remor no cessa, la muntanya és viva. De sobte, el que semblava que tan sols provenia de les profunditats de la muntanya passa just a pocs metres de mi:  de cop, un bloc de gel i roca enorme des d’on queia una cascada de centenars de metres rebenta i es desploma muntanya avall,  trencant-se en mil bocins que s’esmicolen de nou a cada impacte amb la paret per arribar a ser sols pols quan toquen terra.

De nit, el paisatge, l’entorn, es torna màgic. La lluna es reflexa amb intensitat sobre les carenes nevades, que brillen tímidament però amb força sobre les valls, sobre nosaltres, il·luminant-nos tèbiament però dibuixant-nos amb nitidesa encara que amb flaixos fugaços, deixant-ne l’estel·la borrosa, traient-ne l’essència, els batecs a flor de pell, la genuïnitat impresa en expiracions pautades acompassades al so de les ones del mar de glaç.

Els dies al Nepal van ser increïbles. El trekking fins al camp base de l’Annapurna va ser encara més concorregut del que pensàvem. No hi ha discussió: això li va treure esplendor, caràcter i singularitat a la muntanya, però va donar la oportunitat de conèixer i retrobar persones al llarg del camí, a cada tomb del sender, a cada alberg rumb al camp base, per acabar-hi compartint una experiència inoblidable. Quan s’és al mig del camí, quan es té en comú una aventura com aquesta i, en el fons, una de les més grans passions que es tenen, les converses surten soles i es teixeixen vincles tan sincers que permeten que tot flueixi amb senzillesa. A més a més, la facilitat que comporta poder fer aquesta ruta sense portar ni tenda ni menjar a sobre gràcies  a les guest-houses que hi ha al llarg de tot el recorregut (sobretot després del sobrepès de l’Hamta pass) fa gaudir encara més de cada tram, de cada nou paisatge.

Cada passa modifica l’horitzó.

Sens dubte, més enllà de les muntanyes, per sobre les geleres, tenir clar això, com si fos tatuat a la pell, és el millor que m’emporto del Nepal.

Patience.





Al terrat de l'autocar, cap al Nayapul, el començament del camí.



L'alba al Poon Hill, 3193 metres i 300 xinos.

L'Annapurna, l'Annapurna Sud i el Hiun chuli, il·luminats pels primers raigs de sol.

El Machhapuchhre (6993 m) i la sortida del sol.

El Dhaulagiri (8167m)

El Dhaulagiri des del Poon Hill, massificat.


L'Amanda.






Finalment, a dalt!


L'Annapurna Sud (7219 m) i Júpiter.



L'Annapurna (8091m) estrena un nou dia.



El Camp Base de l'Annapurna (4130m)



Machhapuchhre


Machhapuhre des del costat de Pokhara.




.