Feia molt temps que volíem compartir alguna de les nostres escapades amb els tres màsters: el Deepak, l’Ajeet i el Vagish. Necessitàvem una escapada curta i propera que ens permetés anar i tornar amb tren en un cap de setmana i Amritsar era la candidata ideal. Així doncs, fa un parell de setmanes vam reservar un cop més els nostres bitllets en sleeper class, aquest cop quatre, ara cap al Punjab. El Vagish tenia un casament i no podia venir, i tal com ens han explicat que són els casaments indis, ben fet que va fer.
Amritsar és una ciutat prou tranquil·la, comparada amb les altres que hem anat veient, però més enllà de gaudir del temple daurat hi ha poca cosa a fer. Bé, una sí, anar a veure el trist espectacle que monten paquistanesos i indis cada vespre a la frontera. Ells en tenien ganes i hi vam anar. Tot plegat força lamentable, soldats indis al costat indi i soldats paquistanesos al costat paquistanès fent crits i patades a l’aire com si fossin goril·les, a veure qui la té més grossa. Tot ben depriment, i més tenint en compte el que significa aquesta frontera. Una frontera traçada a ma alçada per un oficial britànic després de la segona guerra mundial per intentar partir allò indivisible, per mirar d’aconseguir deixar tots els hindús en una banda i els musulmans en una altra en una terra on les comunitats religioses estaven completament disseminades. Una frontera que va dividir pobles germans que compartien llengua i cultura i els va enfrontar en tres guerres sanguinàries que van causar més d’un milió de morts. Una frontera que encara porta cua i segueix matant, que més al nord, al Caixmir, ni tan sols s’anomena frontera sinó línia de control. Doncs, a sobre de tot això, les escenes incomprensibles de cada vespre la frontera de Wagah i milers de persones a les grades cridant i xiulant-se quan parlen els de l’altra banda, com si fossin hooligans d’un partit de futbol, o en aquest cas, de críquet. Milers de persones de la banda Índia, els paquistanesos s’hi esforçaven però eren quatre gats, prou feina tenen en anar esquivant les bombes que els integristes els hi serveixen a ració per setmana. Mentrestant, no podia deixar de pensar en els Balcans i les històries de la guerra que em van explicar a Sèrbia, en les fronteres de Bòsnia i Croàcia i en el paral·lelisme tan evident entre un cas i l’altre.
Però a Amritsar hi havíem vingut a veure el Temple Daurat. El primer cop que hi vam entrar va ser aquella mateixa nit. La sensació de pau que t’envaeix en entrar i veure la construcció central banyada en or il·luminada, envoltada per les aigües del llac, de la bassa del nèctar sagrat, és increïble. Veient el caos absolut que regna a fora i la quietud i tranquil·litat de dins dels temples, no sorprèn gens la devoció cap aquests llocs de culte i meditació dels indis. Les barbes i els turbants omplen el passeig emmarbrat que voreja el llac, fins i tot els més fidels (o els més freaks, ja ho veureu) s’hi banyen i, en general, cadascú desenvolupa el seu rol amb perfecta harmonia amb l’espai mentre l’esplendor i la majestuositat, però a la vegada austeritat i senzillesa, que transmet l’indret penetra a la pell i t’omple de pau, calma i repòs.
 |
| El Deepak |
 |
| La frontera de Wagah i les grades del cantó paquistanès. |
 |
| El costat indi. |
 |
| El temple daurat, de nit. |
 |
| Camí de la quarta. |
 |
| El Deepak, el Jordi i l'Ajeet banyant-se. |
 |
| L'Ajeet, el Jordi i jo. |
