Fent l'indi: Camí de l'Annapurna

Als peus del sostre del món, les parets de l’Annapurna m'envolten i els gegants blancs s'alcen encerclant-me, quatre mil metres més des dels 4130 del camp base, que reposa en un balcó sobre la gelera. Els espetecs del glaç i la roca esmicolant-se i caient avall fan esfereir i deixen lloc de tant en tant, a un tro eixordador d’un bloc de gel que esclata o una cornisa de neu que es precipita pel barranc en forma d’allau. La remor no cessa, la muntanya és viva. De sobte, el que semblava que tan sols provenia de les profunditats de la muntanya passa just a pocs metres de mi: de cop, un bloc de gel i roca enorme des d’on queia una cascada de centenars de metres rebenta i es desploma muntanya avall, trencant-se en mil bocins que s’esmicolen de nou a cada impacte amb la paret per arribar a ser sols pols quan toquen terra.

De nit, el paisatge, l’entorn, es torna màgic. La lluna es reflexa amb intensitat sobre les carenes nevades, que brillen tímidament però amb força sobre les valls, sobre nosaltres, il·luminant-nos tèbiament però dibuixant-nos amb nitidesa encara que amb flaixos fugaços, deixant-ne l’estel·la borrosa, traient-ne l’essència, els batecs a flor de pell, la genuïnitat impresa en expiracions pautades acompassades al so de les ones del mar de glaç.

Els dies al Nepal van ser increïbles. El trekking fins al camp base de l’Annapurna va ser encara més concorregut del que pensàvem. No hi ha discussió: això li va treure esplendor, caràcter i singularitat a la muntanya, però va donar la oportunitat de conèixer i retrobar persones al llarg del camí, a cada tomb del sender, a cada alberg rumb al camp base, per acabar-hi compartint una experiència inoblidable. Quan s’és al mig del camí, quan es té en comú una aventura com aquesta i, en el fons, una de les més grans passions que es tenen, les converses surten soles i es teixeixen vincles tan sincers que permeten que tot flueixi amb senzillesa. A més a més, la facilitat que comporta poder fer aquesta ruta sense portar ni tenda ni menjar a sobre gràcies a les guest-houses que hi ha al llarg de tot el recorregut (sobretot després del sobrepès de l’Hamta pass) fa gaudir encara més de cada tram, de cada nou paisatge.

Cada passa modifica l’horitzó.

Sens dubte, més enllà de les muntanyes, per sobre les geleres, tenir clar això, com si fos tatuat a la pell, és el millor que m’emporto del Nepal.

Patience.