Spiti, més lluny de les muntanyes.

Venint del fantàstic viatge a la vall de Spiti i dels dies inoblidables al Nepal es va fer dur arribar un altre cop a Delhi i posar-se a estudiar pels exàmens. L’escapada a Spiti va ser una molt bona pensada. Spiti és una vall que s’obre abans que el riu creui la serralada principal de l’Himàlaia. Això fa que, com el Ladakh, estigui resguardat del monsó i gairebé de tota pluja i es converteixi en un paisatge àrid, en un altre desert entre muntanyes.

Enfilant-se cap als cims i els colls, la vista s’obre i es pot contemplar la panoràmica de la vall, on l’aigua s’obre pas des de ben amunt entre les immenses muntanyes rocoses, traçant camins que s’entrellacen entre sí i juguen a fer figures, a fer sanefes sense seguir cap patró, fluint amb llibertat sense perdre el rumb i deixant una estel·la esplèndida de formes i dibuixos pintats sobre els beixos i ocres dels vessants. Sobre el mar de roques, les gegants onades de terra trenquen amb crestes nevades com a escuma que graten el cel tibetà, blau, viu, lliure.

Contemplant aquest paratge incomparable, al capdamunt d’una gran roca escarpada, s’hi alça la gompa de Dhankar, habitada per monjos budistes des de fa més de mil dos-cents anys, dels peus de la qual en pengen els terrats coberts de branques de les casetes del petit poble. La bellesa, la singularitat i la màgia d’aquest racó, del seu entorn, en fan un lloc increïble,  especial, que, sens dubte, deixa una marca a la retina i una empremta al pit de qui té el privilegi de viure’l.

La vall del riu Pin, afluent de l’Spiti, trenca a l’oest des de la vall principal. Vam arribar-hi fent autoestop i viatjant al sostre d’un jeep, al darrera d’una furgoneta i agafat a la porta de darrera d’un altre 4x4 per acabar completament arrebossat de pols. El riu, que escarpa les roques formant un congost abans de desembocar a l’Spiti,  deixa una vall ben oberta pocs quilòmetres més amunt. Els paisatges tallen una vegada més la respiració. Les glaceres pengen de la cara nord dels pics i les petites aldees s’escampen al llarg de la vall.  La hospitalitat i l’amabilitat de la gent, de cultura budista i faccions mongòliques, torna a ser incomparable enfront a la dels indis.

Vam passar dos dies a Mud, l’últim poble de la vall, fent algunes excursions i compartint molts bons moments amb el Nof i el Yanir, dos paios molt grans, dos dels dos-cents mil israelians que han envaït aquestes valls.  Ho reconec, costa molt deixar els prejudicis de banda i parlar tan sols amb persones, sent conscient que ells estan gaudint d’això perquè hi ha algú altre vivint en la més gran de les misèries al camp de refugiats de Rafah. A taula, vuit israelians i dos catalans, aquest és un tema tabú i a la que la conversa hi deriva, el que l’ha desviat demana disculpes i explica un acudit. El nord de l’Índia i especialment aquestes valls, juntament amb l’Amèrica del Sud, estan desbordades d’israelians que venen un cop acaben el servei militar obligatori, cap als 22 anys, atrets pels preus barats i el fet de ser un territori lliure de musulmans i europeus excessivament conscienciats amb el cas de Palestina.

El Yanir i el Nof se n’anaven a fer el treking de Pin-Parvati, vuit dies per creuar un pas de 4810 m. Nosaltres, sense tants dies per dedicar-hi i una mica escèptics en el fet que ens asseguressin que no feien falta grampons per creuar la gelera, vam tornar a la vall principal per fer nit a Kaza i mirar de llogar una tenda. Vam aconseguir una canadenca que pesava com un mort, al voltant de deu quilos, i l’endemà al matí vam agafar el bus fins a Chhatru, on vam començar un treking de tres dies per creuar l’Hamta Pass, de 4268 m, i arribar un altre cop a la vall de Manali. El treking va ser una passada però també va ser dur. No havíem preparat les motxilles pensant en el treking i portàvem massa pes, que se sumava als cinc quilos per barba que tocaven de la tenda. El temps es va aguantar, però va glaçar a la nit i va arribar a nevar una mica. Des del coll, fins i tot, vam poder veure com, acompanyat d’un soroll eixordador, la neu acumulada a la cara nord de l’Indrasan (6220 m.) es desplomava avall en un allau de dimensions considerables.

Vivim al límit, ja coneixeu la filosofia. No portàvem fogonet i confiàvem en poder trobar llenya i escalfar-nos la carn enllaunada i fer-nos els fideus instantanis. La primera nit, però, encara no havíem passat el coll i seguíem al vessant sec de la carena, de manera que no hi havia cap mena de llenya per encendre un foc. Sense donar-nos per vençuts ho vam voler provar a l’estil indi i vam començar a recollir tifes seques de burro que poguessin combustionar, però quan les teníem totes apilades preparades per cremar va començar a ploure a bots i barrals i va arruïnar qualsevol possibilitat d’èxit. Al final, doncs, la carn freda i galetes. L’endemà, però, vam tenir tota la sort que no havíem tingut i vam trobar una esplanada amb llenya amuntegada que algú no havia arribat a fer servir. Vam gaudir d’un fantàstic foc de camp i de doble ració de fideus instantanis i carn calentona, un autèntic plaer en altura.

Finalment, després de la baixada interminable i d’exprimir els nostres genolls vam arribar a Manali, on, abans de tornar a Delhi, vam descansar un dia en calma al ritme del millor reggae, gaudint dels productes de la terra.








Aquest cop, només vaig poder fer les primeres fotos amb la meva càmera, però aquests paisatges estan per sobre de tot! 

Nako

Dhankar

La vall de Pin, a l'esquerra, trobant la vall de Spiti.

Esquivant una esllavissada per agafar un bus a l'altre costat.

Jo, el Jordi, el Nof i el Yanir

Vivint al límit, penjat al darrera d'un 4x4.

La vall de Pin des de Mud.

Enfilant amunt des de Mud.

A la gola de la gelera!

Al Kuzun La, port de carretera de 4551m.

A Chhatru, preparats per caminar!

La nostra tenda, al fons!

Quina POR!

Hamta pass, 4220 m.