Vint-i-dos a l'Índia

El Diwali cau a cavall de Sant Joan i Nadal. Per això, els indis han decidit agafar una mica d’aquí i una mica d’allà i s’han muntat un festival on ho omplen tot de llums de colors que il·luminen les nits a pampallugues i fan esclatar petards i encenen fonts a cada cantonada. Vam tenir la sort de ser convidats i passar aquesta festa a casa el Vagish, un dels tres bons amics del campus, per poder viure de primera mà cada moment del gran dia i la gran nit. Durant el dia, abans del foc, el fum i els trons que omplen la nit, es regalen dolços mútuament, van al temple a fer ofrenes als déus, fan rituals per pregar per la prosperitat del seu negoci i, suposo que ja fora del programa tradicional, trien rajoles per al futur bany de la nova casa en construcció. El Diwali, al capdavall, és la festa de les llums, que s’encenen arreu per guiar Rama en el seu retorn a casa després d’haver vençut el dimoni Ravana durant el Dushera (gràcies a ell vam tenir uns dies més de festa per poder anar al Nepal vint dies enrere).

Vaig fer vint-i-dos anys camí de la reserva de tigres de Jim Corbett. Va ser un aniversari molt diferent. La nit de vigília, el Deepak va saltar pel balcó armat amb una porra feta amb paper de diari disposat a engegar-me el gec de garrotades que em pertocaven pels meus vint-i-dos i el Jordi s’hi va afegir de seguida. Aquí funciona així això.  L’endemà, vaig passar set hores del dia del meu aniversari encaixonat en un bus i  un cop arribats, Ramnagar, el poble des d’on surten els cotxes cap a la reserva, tampoc ens va poder oferir res més que una habitació i una English Wine & Beer Shop on poder comprar un parell de cerveses; bufada d’espelmes en petit comitè improvisada pel Jordi i brindis pels vint-i-dos, per la Índia i per aquesta gran aventura que estem compartint. L’endemà, els tigres van decidir que tampoc em felicitarien pels meus nous vint-i-dos i no van treure ni el nas però vam poder veure elefants, cérvols i milers de micos enfilant-se i despenjant-se amunt i avall entre els arbres. 

En reprendre la setmana i poder tornar reunir a tothom després del Diwali en família vam poder celebrar finalment com déu mana el meu aniversari.  Res de l’altre món, unes quantes cerveses, un dels millors pastissos de xocolata que he menjat mai i un somriure d’orella a orella davant del plaer de veure plasmat que, fins i tot a l’Índia, on la gent és tan i tan diferent, és possible teixir una relació tan i tan pròxima malgrat els punts en comú siguin comptats, entenent que sols els vincles més naturals, només aquells que fan de pont entre el més essencial de cadascú, són els que he pogut establir amb ells i els que han donat la senzillesa i la sinceritat a aquesta amistat.  La resplendor de les espelmes en els meus ulls humits revelava que malgrat tenir tan lluny aquells que més m’estimo i la nostàlgia que desperten aquestes situacions, un instant de felicitat em recorria el cos des de la planta dels peus fins al clatell. Un desig, olor de cera, crits, abraçades i un glop de cervesa.