L’avió començava a aterrar. Sota meu, els núvols grataven les muntanyes i les glaceres se’n despenjaven i començaven a brillar amb els primers raigs de sol. Al cap de poca estona esquivàvem els cims més alts fent eslàlom i de seguida ens submergíem en el mar de núvols per aterrar al cap d’un moment a l’aeroport de Leh. Només sortir de l’avió, des de l’escales, vaig sentir una sensació increïble d’immensitat, de llibertat, al contemplar per primer cop les muntanyes àrides, nues, els cims nevats traient els nas entre la boira i la vall de l’Indus com una llengua verda de vida creuant aquest paisatge esquerp de punta a punta. Aquí, al Ladakh, he recuperat aquella sensació de caos de magnituds gegantines que només havia sentit a Islàndia; de ser empetitit i ridiculitzat pel paisatge, sobrepassat, engolit; de desordre absolut. Esperava aquest viatge amb ganes, però des del primer moment les expectatives quedaven, de llarg, superades.
El Ladakh és terra fronterera amb valls disputades entre el Paquistan, l’Índia i la Xina. La població autòctona és urdu i budista d’origen tibetà, que conviu amb immigració índia i l’exili tibetà recent fugit de l’opressió xinesa. Tots plegats conviuen en aquest territori de valls rocoses i desèrtiques i de muntanyes nevades tot l’any aprofitant l’estiu per poder superar un hivern més a -30ºC.
Al sortir de l’aeroport vam conèixer en Lennaert, amb qui primer vam compartir taxi, després l’habitació i més endavant uns dies genials al Ladakh. Després de dos dies badant per Leh, de menjar al restaurant de la mama i tenir la sort de conèixer l’Arnau, vam anar a la vall de Nubra amb bus, creuant el Kardung La (el port de carretera més alt del món, 5600m), i vam tornar-ne fent autoestop amb un autocar de nens budistes tibetans, a darrera un camió, amb excavadora i al jeep d’una parella genial de turistes italians. L’endemà, van arribar l’Alba i la Carlota i les vaig anar buscar a peu a l’aeroport. Però vaig fer tard i me les vaig creuar pujant amb taxi sense que em veiessin. En aquell moment vaig tenir la oportunitat de fer una cosa que sempre havia volgut fer: vaig parar el següent cotxe que venia al crit de Sigue ese cohce!
El primer dia, contradient tot consell d’aclimatació, ens les vam emportar a fer ràfting a la vall del Zangskar. El descens va ser una passada i se sumava a la sensació de contrast tan gran que donava el fet d’estar baixant per un riu tan i tan cabalós veient a fora les muntanyes desèrtiques sense ni un arbre, seques, desolades, amb parets de pedres de totes les tonalitats de marró, gris, verd, grana, lila.
El dia següent , el Lennaert, el Jordi, la Carlota, l’Alba i jo vam pujar dalt d’un 4x4 i creuant ports i valls, planes amb llacs i praderes amb iacs vam arribar el Pangong Tso, un llac de 130 quilòmetres de llarg a 4400m, del qual només l’extrem oest està sota el control de l’Índia mentre que a la resta ho fa la Xina. Vam passar dues nits en una habitació a casa d’una família en un petit poble a la riba del llac. Aquells dies al costat del llac van ser genials: vespres vora l’aigua, caminades al costat del llac; el blau intens, un bany ràpid; les muntanyes flamants, les glaceres trencant; jocs, ganyotes , somriures amb la Padma; segant el blat, fent el te amb les dones; nits estrallades, la via làctea, casiopea, hèrcules, l’espermàtida germana, centenars d’estels més dels que havia vist mai, un estel fugaç, un desig, un altre, un més...
Va costar marxar-ne però la nit del vint-i-sis havíem de començar a fer via cap a Manali. Ho vam fer amb minibus: disset hores per creuar la serralada principal de l’Himàlaia per una carretera desastrosa amb unes vistes precioses. Per acabar-ho amb emoció vam passar el Rotang La, un dels ports de muntanya més perillosos del món, ple de fang, de pedres, de cotxes encallats i una caiguda de molts i molts metres avall. Però Krishna, Shiva i la família es van tornar a portar de meravella i ens van deixar a Manali, un altre cop a l’Índia, amb marihuana per tot arreu, aigua i monsó per acabar d’esprémer els darrers moments d’aquests dies fantàstics amb l’Alba i la Carlota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada