Ja no va començar com una escapada més. El compte enrere a la waiting list hi va posar l’emoció des del primer moment : 36, 34, 29... actualitzant cada pocs minuts l’estat de la llista mentre el temps corria i el número d’espera baixava massa poc a poc. No va ser fins just el matí abans quan, finalment, hi vam entrar. Motxilles fetes i cap a l’estació. Ens esperaven quatre d’hores de tren fins a Haridwar. Vam tastar un moment els luxosos llits amb coixins i llençols de tercera classe amb aire condicionat i sense adonar-nos-en ja estàvem dalt d’un bus que ens portaria onze hores de carreteres que s’enfilaven cada cop més a les muntanyes de la porta de l’Himàlaia. Onze hores confiant la nostra vida a un conductor amant dels rallies i d’apurar les corbes, que deixaven a la dreta barrancs de centenars de metres fins al riu. Al final, tot plegat es va saldar tan sols amb algun vòmit, que col·laborava a les cascades que en baixaven per la paret del bus des de les finestres. Finalment a Joshimath i a dormir. Començava a ploure.
La idea inicial de l’endemà era anar fins a Govinghat (1800m) i d’allà pujar a peu fins a 3123 metres, a Gangharia, un petit poble des d’on, l’endemà, havíem de fer una excursió fins a la Vall de les flors i el dia següent pujar al llac d’HemKund, temple de peregrinatge sikh al costat d’un llac a 4169 metres, esquivant els peregrins en un camí de ziga-zaga que puja 1000 metres en tan sols dos quilòmetres.
Finalment però, canvi de plans: feia molta estona que plovia i havíem de fer moltes hores i molts metres de desnivell sota molta pluja, així que vam decidir seguir la carretera amunt per anar a dormir a Mana (3200m), l’últim poble abans de la frontera xinesa, o pel seu nom, del Tibet. Allà hi vam passar dues nits i una mica de fred. Les temperatures eren baixes, tot i que no extremes, però la forta humitat feia penetrar el fred fins al fons dels ossos i totalment impossible eixugar cap peça de roba mínimament molla. Pel camí, marihuana silvestre per tot arreu i una agradable olor que fluïa per la vall.
L’endemà vam fer camí amunt fins les cascades de Vasudhara (3900m), dos salts d’aigua de més de 100 metres de caiguda. Un racó increïble amb unes vistes sobre la vall de l’Alkananda, que malgrat els núvols, la pluja i la boira, eren espectacuars. Quan vam decidir que entre l’aigua de la cascada i la de la pluja ja ens havíem mullat prou, vam començar a baixar. Abans, però, curiosos, vam voler treure el cap en una caseta de pedra que hi havia al costat esperant trobar-hi quatre eines de camp i poca cosa més. Però després d’esperar uns segons que les pupil·les es dilatessin prou per començar a distingir les formes vam començar a veure la figura d’un vell baba, amb un turbant immens i una barba blanca fins als peus. Inevitablement, de seguida em va venir al cap la imatge de l’Astèrix i l’Obèlix coneixent el venerable dels cims, però enlloc de fer-nos endevinar la pila de roba rentada amb el sabó dels déus ens va convidar a un tè, a dos, a tres... Vam començar a parlar amb les seves quatre paraules d’anglès, les dues nostres d’hindi i una voluntat immensa d’entendre’s i mantenir viva i atiar la conversa. Tot es resumia en qualificar-ho tot de god gift. Les cascades, god gift; la glacera, god gift; la marihuana, god gift; la primavera, god gift; nosaltres, god gift. Després de donar-nos de fumar i quan ja semblava que anàvem a marxar ens va convidar a dinar. Menú del dia? Patates amb trèvols amb all i mantega! Així que ens vam posar a pelar patates, a tallar les arrels als trèbols i a rentar olles amb aigua calenta escalfada amb tifes de vaca seques. A gairebé quatre mil metres l’aigua bull força abans dels 100ºC i costa molt de coure el menjar, cosa que ens va donar més temps per fer un altre te i fumar una mica més abans de tastar el deliciós plat que ens esperava. Un altre cop a baix, vam passar el vespre amb la família de la casa on dormíem jugant amb el petit Ganesh i vam intentar passar el fred ficant-nos ràpid dins el sac.
Dos dies més tard, després d’un dia d’excursió per camins entre trinxeres , començava la tornada. El primer dia tan sols fins a Joshimath. El matí següent començaria la nostra epopeia de cinquanta-quatre hores de bus. Tornava a ploure amb força i aviat vam trobar la primera esllavissada. Al cap d’una hora la carretera tornava a estar llesta però només serviria per fer pocs quilòmetres abans de tornar a quedar parats, però aquest cop anava de debò. Hi portàvem ja dues hores, s’anava fent fosc i res no avançava. Mitja volta i cap al primer poble a fer-hi nit. Feia quatre dies que els caixers automàtics de la vall no funcionaven i aquest poble no n’era l’excepció. Sense poc més que per menjar, ens va tocar dormir al bus, on també hi plovia, i després d’una mala nit, mullat i encartronat, i del primer moment de passar-ho malament a l’Índia el bus es va tornar a posar en marxa. Però res havia canviat i la carretera seguia completament engolida per la terra i les roques. Van passar tres hores i vam començar a patir pel vol que teníem al cap de dos dies de Delhi cap a Leh. Res no es movia. Vam començar a moure fils, a parlar amb els companys viatgers de l’autobús i a valorar la possibilitat de seguir a peu. Finalment, vam acosneguir reunir uns quants sublevats i demanar al conductor que ens tornés la part del viatge que ens quedava, vam carregar les motxilles i vam començar a caminar. Erem dos indis, nosaltres dos i un nepalès, que aviat vam batejar com a sherpa, i vam començar a caminar per la carretera.
Van ser ben bé cinc quilòmetres fins l’última aldea abans de l’esllavissada. Des d’allà vam prendre un camí que enfilava ràpid muntanya amunt i que, en teoria, havia de vorejar i sortejar l’esllavissada. Després de caminar pel bosc tropical enfangat durant més de tres hores sota la pluja vam tornar a trobar la carretera, però encara hauríem de caminar uns quilòmetres més per passar més despreniments. A l’altra banda, bruts, mullats i esgotats, vam aconseguir trobar un cotxe que ens portés fins a Srinagar des d’on, després de menjar una mica, ens vam tornar a posar dins d’un altre bus cap Haridwar. Ja era impossible arribar a temps de no perdre-hi el tren, però si no teníem més problemes hi podríem agafar un bus per arribar a Delhi sense problemes per ser a temps l’aeroport.
Però des que es va engegar el bus no va passar gaire estona fins que vam tornar a quedar parats en una altra esllavissada. Semblava que feia estona que hi estaven treballant i aviat vam tenir via lliure però al cap d’una hora ens vam tornar a aturar, ja semblava una broma de mal gust. Aquest cop era un riu que baixava de la muntanya i creuava amb força la carretera i feia impossible continuar. La policia impedia el pas i el conductor ens va dir que fins l’endemà al matí no continuaríem. Resignats, sabent que probablement perdríem el vol, vam llogar una habitació de sis per no haver de tornar a dormir una segona nit al bus. Vam compartir-la amb tres nois indis i el sherpa i ha estat a la vegada la més cara i la més bruta i deixada on hem dormit mai. Els landslides s’han convertit en un negoci durant el monsó i hi ha qui hi fa l’agost. Després de menjar una mica, el cansament ens va enviar ràpid a dormir (quin plaer poder fer-ho estirats i en un lloc sec!). Però a la nit, de sobte, a dos quarts de dues, ens vam despertar amb cops a la porta. Era el conductor, que deia que malgrat la situació no havia millorat els policies havien anat a dormir i continuàvem el viatge. Vam disposar-nos a creuar el torrent d’aigua, on ja hi havia un altre bus que s’hi havia quedat encallat. L’aigua colpejava amb força les parets i les finestres del bus i les rodes patinaven avall, però Krishna, Shiva i companyia estaven de bon rotllo i van deixar-nos arribar a l’altra banda. Després de passar l’ensurt em vaig adormir i si vam passar cap més tràngol semblant ja no me’n vaig assebentar. Vaig despertar-me arribant a Rishikesh, vam baixar-hi i vam agafar el darrer bus de sis hores fins a Delhi, ja per terra plana, fora de perill d’esllavissades i torrents. I finalment sí, gràcies a un conductor eixelebrat, vam aconseguir arribar amb prou temps per buidar i omplir la motxilla, anar a dormir a l’aeroport i volar cap a Leh.
Aquest cop no em vaig emportar la càmera, però amb la del Jordi també ens va sortir un reportaje de puta madre:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada