Fent l'indi: El Caixmir, l'adéu a l'Himàlaia.

Ja fa dos mesos que sóc a casa i avui, finalment, he decidit reprendre el blog. Des que vaig deixar Delhi va quedar parat per cap altra raó que la impossibilitat de trobar un ordinador prou estona per dedicar-hi la calma que requereix.

A principis de desembre vam fer l’últim examen a la nostra petita enyorada presó de Noida i, tot d’una, se’ns va dibuixar a davant un escenari de somni: tres mesos per endavant per farcir al nostre gust a cada moment amb l’única condició de ser a Kuala Lumpur la nit del 29 de febrer. Ens esperaven tres mesos de vida nòmada, portant la casa a sobre, carregada a l’esquena; tres mesos de triar el camí cada dia, de deixar-se portar per la intuïció; tres mesos de la llibertat de fer i desfer sense pressa, del plaer de no ser d’enlloc i ser d’arreu.

Una sensació embriagadora m’envaïa al carregar-me la motxilla a l’esquena, disposat a fer la primera passa d’aquest camí incert, erràtic, ple d’aventures, ple de coneixences. Res millor per començar, doncs, que posar rumb en sentit oposat a la destinació final i acomiadar-se de L’Himàlaia com es mereix. El Caixmir feia temps que m’esperava.

Un cop més, saltava des de l’andana de l’estació de New Delhi al tren, aquesta vegada inusualment buit, acompanyat de nens sikhs amb turbant de tornada a casa per vacances d’hivern, fins a Jammu. Però aquest cop era diferent: me n’anava sol. Amb el Jordi havíem decidit anar cadascú pel seu compte durant dues setmanes i retrobar-nos a Noida per empaquetar-ho tot i començar junts de nou a despenjar-nos cap al sud. Em sentia al timó d’absolutament tot, surfejant en solitari entre mirades i gent estranya, tractant de tu a tu al món.

Jammu és la capital de la zona de majoria sikh (hindú) de l’estat indi de Jammu & Kashmir. Aquest estat es divideix en tres zones que viuen situacions culturals, ètniques, religioses i polítiques molt diferents. La serra del Pir Panjal separa les conques del riu Chenab, al vessant sud, i Jhelum, al nord, i defineix, respectivament, les àrees de Jammu (de majoria sikh) i la Vall del Caixmir (de majoria musulmana). Ambdues zones queden al vessant sud-oest de la serralada principal de l’Himàlaia, que els separa del Ladakh, terra erma de pobles tibetans budistes, amb un nou fort exili tibetà de la recent invasió xinesa del Tíbet i una població musulmana significativa. A la vall del Caixmir, des del 1947, any de la partició de l’Índia i el Pakistan, en què els dos estats es van llançar a l’ocupació del Caixmir, els caixmiris lluiten per la llibertat del seu poble, separats en dos corrents: els partidaris de l’annexió de tot el Caixmir al Pakistan i els d’un estat independent. El 1989 la insurgència irrompria violentament deixant una situació d’inestabilitat que malgrat anar-se assentant poc a poc, encara avui perdura.

Mapa del Caixmir amb les marques del conflicte i els llocs visitats

Al Ladakh hi vam ser a l’agost i ara, després d’una curta parada a Jammu, feia camí cap a la Vall del Caixmir. En sortir del túnel que hi travessa, la vall va aparèixer coberta d’una catifa blanca acabada d’estrenar i vaig tenir la mateixa sensació que en arribar a la Cerdanya pel túnel del Cadí una tarda d’hivern. La vall oberta, ampla i plana, deixava entreveure a través de la boirina, que esmorteïa i gairebé apagava el sol, els cims de les muntanyes més altes.

L’endemà al matí em despertava surant damunt del llac Dal en la que seria la meva casa a Srinagar intermitentment durant quinze dies. Vaig gaudir del meu primer esmorzar en el balconet de la houseboat penjat sobre el llac, estès al sol per anar descongelant i reviure cadascuna de les parts del meu cos, balbes després d’una nit glaçada. Fent xarrups i petits glops a la tassa de kahwa, el te del Caixmir, anava veient com es llevava Srinagar sobre el llac Dal, mentre shikares amunt i avall portaven els nens a la riba per anar a escola i voltaven els canals venent verdures.

No sé si va ser el fet d’haver-me llevat tan bé malgrat el fred, si va ser el sol del matí, la llum feble d’hivern, la tranquil·litat de la ciutat, la quotidianitat dels botiguers intercanviant opinions amb els clients, les túniques llargues, les barbes encara més o l’empatia i la complicitat al subconscient per trobar-me en una altra nació sense estat, però des del primer moment del dia el Caixmir em va captivar fortament, em va arribar, va fer penetrar al pit una sensació immensa de ser content i satisfet de ser allà en aquell moment.

El Javeed

Durant aquells dies vaig fer dues petites escapades des de Srinagar a Gulmarg i Naranag. Gulmarg tenia un objectiu clar: esquiar a l’Himàlaia. Després de diverses peripècies vaig aconseguir llogar material d’esquí i convèncer els operaris del telecabina que malgrat m’asseguressin que no hi havia prou neu (que volia dir que hi havia més neu que als Pirineus quan van tancar les pistes aquest hivern) i que el telecabina no s’obria a esquiadors fins al gener, jo volia pujar en telecabina i baixar amb esquís. Això sí, vaig haver de comprar viatges de pujada i baixada, tot i només fer la pujada. Però la recompensa va ser enorme: dues baixades de somni dels 4000 metres de dalt fins als 2600 de Gulmarg obrint traça i estrenant neu nova amb unes vistes espectaculars de la vall del Caixmir i de la serralada principal de l’Himàlaia al fons.

Turistes indis amb esquís als peus.

Gulmarg

La Serralada principal de l'Himàlaia des de Gulmarg.

Dies després vaig enfilar-me fins a Naranag, un petit poble a 2300 metres d’altitud al fons de la vall d’un alfuent del Nalla Sindh, la vall del qual porta al pas que comunica el Caixmir i el Ladakh, el Zoji La de 3528m. Aquestes valls són habitades per pobles gitanos musulmans, d’ètnia, cultura i llengua diferents als caixmiris. El poble està situat en un racó preciós, als peus d’una imponent paret escarpada de cims ronden els 6000, esquitxat per les aigües del riu que salta de pedra en pedra entre l’obaga encara nevada i l’altra riba on s’alcen les pedres d’un temple hindú del segle VIII, les cases i els pallers, singulars, alçats de terra, que competeixen amb els minarets per tota la vall i s’estiren per veure qui arriba més amunt. En aquesta contrada idíl·lica vaig viure tres dies a casa d’una família gitana i em vaig acabar fent amic del més petit de tots de la casa, que em va ensenyar tots els racons del poble i em va omplir la llibreta de dibuixos.

Srinagar de bon matí, esperant el bus cap a Kangan, pelant-me de fred.

L'amo de Naranag.

Tornant de Naranag vaig triar a l’atzar parar a Bandipur, al límit nord tocant a la Línia de Control amb el Pakistan, i vaig ensopegar amb una ciutat gens acostumada a ningú estranger, on em miraven sorpresos, atònits, preguntant-se què se m’hauria perdut allà. Vaig gaudir d’observar i fotografiar el ritme de la ciutat, dels mercats, les botigues i els carrers i del plaer de la sensació de ser on pocs turistes arriben. A més a més, aquest cop a part de topar una vegada més amb l’habitual fort desplegament militar al Caixmir, amb soldats vestits de combat i armats fins a les dents, vaig veure autèntiques barricades fetes amb sacs de sorra, cobertes amb xarxes per evitar cops de pedra, protegint alguns carrers de la ciutat, custodiades per l’exèrcit i vaig tornar a veure els vehicles blindats patrullant pels carrers que ja havia vist a Srinagar.

Vehicle blindat a Bandipur.

Barricades de l'exèrcit a Bandipur.

Els dies que em quedaven a Srinagar els vaig passar descobrint la ciutat, voltant amb una bici amb la càmera sota el braç. Fent la volta al llac, vaig acabar als barris xiïtes que s’aixequen sobre els aiguamolls i dibuixen un autèntic laberint entre illes, passarel·les i pons, plenes de nens en bicicleta corrent en totes direccions, estels gratant el cel i partits de críquet en el llocs menys esperats. Voltant, voltant, vaig jugar i xerrar amb els nens i vaig deixar-me explicar històries del conflicte pels més grans.

Deien que era un any tranquil, que durant el 2010, així com el 2008, hi havia hagut forts enfrontaments i disturbis amb la policia i l’exèrcit provocant 112 morts, arran d’un moviment de desobediència civil per la desmilitarització i de denúncia als abusos de l’exèrcit. Enguany, asseguraven, la cosa estava tranquil·la i per sort, no havia mort ningú. Tot i així, els divendres després de la pregària seguia havent-hi intercanvis de pedres i aigua a pressió amb la policia i l’exèrcit.

Alguns, com el Nazir, l’home de la houseboat, que havia heretat del seu besavi, defensaven un Caixmir indi i desitjaven la fi de la violència per reactivar el turisme històric de la regió. D’altres somniaven poder viure un dia en un país lliure, sense haver de viure sota el setge de les forces d’ocupació dia a dia, i poder decidir finalment el seu present i el seu futur. Inshallah.